Elogi de la feblesa d'Alexandre Jollien

El dia 9 de desembre vam fer entrega al seminari del treball que varem realitzar d'aquest llibre.

En concret m'agradaria fer referència a una pregunta que em va sorprendre positivament, aquesta pregunta deia: Com ens pot influir "la mira de l'altre" en la visió i construcció del propi "jo".

Al lleguir aquest llibre em va confirmar el que jo sempre pensava quan donava clases de natació amb un nen que era discapacitat.

La construcció del propi “jo” ens la fem cadascú, però és cert que la mirada de les altres persones influeixen en aquesta construcció. Segons amb els ulls que ens mirin, la mirada de l’altre pot tenir dos resultats en la construcció del “jo”, una positiva i una altra de negativa.

M’explico, segons si les persones del voltant ens miren positivament o negativament aquesta repercutirà en la construcció del “jo”, ja que segons les “etiquetes” que ens posin les altres persones faran moldejar la nostra actitud i les nostres actuacions, ja sigui cap a positiu o cap a negatiu.

Quan em refereixo a la mirada de l’altra persona positivament, ho faig en un terme que l’altra persona et veu capaç de fer qualsevol cosa, que creu en tu, que t’anima en tot, que et recolza,.... i quan parlo de la mirada de l’altra persona negativament, es ven be el contrari, son aquelles persones que no creuen en les teves possibilitats, que fins i tot et poden tancar fronteres, que et poden fer sentir menys preat, que t’impedeixen créixer,... a no ser que tinguis una forta personalitat i tires endavant per tu mateix.

Per tant la mirada de l’altra persona pot influir molt en la visió i la construcció del “jo”. Hem de ser molt conscients de que l’altra persona és susceptible a aquesta mirada que li fem i moltes vegades ho fem inconscientment sense pensar en les repercussions que poden originar cap a aquelles persones que la reben.


Com ens cita Alexandre Jollien en moltes ocasions en el llibre l'“Elogi de la feblesa”, els professionals que es troba en la seva vida, la gran majoria ja tenen un diagnòstic prescrit de les seves possibilitats que podrà realitzar. Gràcies a la seva valentía i les seves ganes d’enfrontar-se als seus problemes, Alexandre Jollien trenca amb tot el que està ja marcat i prescrit segons les seves capacitats.

Sobretot m’indigna quan parla de professors que només veuen en ell tot el que no pot realitzar i es tanquen les portes de tirar endavant a una persona tant interessant com aquesta, només en el fet de canviar la seva visió cap a ell i les seves possibilitats.

Per sort Alexandre Jollien és un entre els molts que estan en aquell centre que va poder tirar endavant, però la resta que continuen allà no crec que hagin pogut avançar gaire, ja que si no tenen una força igual o superior a la d’Alexandre no crec que puguin sortir-se’n tant bé com ell. Les mirades dels professors no son les correctes i menys en els infants, ja que el que estan fent és tallar les ales d’aquests infants en la lluita de les seves dificultats.

Per aquest motiu tant important, crec que un educador ha d’afavorir la construcció del “jo” dels alumnes, intentant que aquests no tinguin fronteres ja preestablertes de professorat i recolzar-lo en tot allò que sigui possible de realitzar i animar-lo a superar-se en tot. Encara que ens trobem amb un alume al que li han diagnosticat quelcom, no hem de veure “l’etiqueta” que li ha ficat, sinó veure una persona que té unes dificultats, però encara que en tingui haurem de lluitar i potser encara més haurem de mirar-lo positivament, perquè no només té les dificultats d’un infant normal sinó que en té unes altres d’afegides i la lluita per sortir-se’n encara té més valor.

Per tant en una persona que té unes discapacitats no hem de veure tot allò que no pot fer, sinó tot el contrari, tot allò que és possible fomentar i fer créixer dins de les seves dificultats i animar-lo a superar tota mena d’obstacles.

Perquè un professor o una persona no sap ni sabrà mai on és capaç d’arribar l’altra persona i no tenim cap dret a tallar les ales de superació de totes les persones que passin per les nostres mans.